Hola a totes/s,
Un cop vaig llegir que ens podiem considerar triatletes sempre que haguessim fet un triatló en el darrer any o ja per tota la vida després de ser Finisher en un IRONMAN. Doncs ara ja em puc seguir considerant triatleta per un any més després de completar el triatló SPRINT de St Feliu. El primer d'aquesta nova etapa com a federat defensant els colors del Club NADAPEDALEACORRE.COM.
Però abans de comentar res del triatló, vull fer una menció molt i molt especial als supporters que vaig tenir al costat i que em van animar i ajudar molt més del que es pensen quan les coses van anar malament. MOLTISSIMES GRÀCIES A TOTS!!! Començant per la Núria que és la supporter incondicional que mai falla, els meus pares que van veure i crec que començar a entendre el frikisme del seu fill, el meu germà que crec que es va sorprendre i contagiar de l'ambient TRI i segur que no acaba l'any sense estrenar-se, i la gran sorpresa inesperada de la visita de la mare de la Núria (¡¡¡muchisimas gracias por venir!!!) i la Laura que d'aquí una mica tornarà a donar canya en el món del TRI!!!
Perquè el triatló és un esport apassionant i que ens torna adictes a gairebé tots els que el provem. Però també és un esport molt exigent i on s'ha d'apendre a patir. En primer lloc, en les moltes hores de solitut mentre entrenem, quan estàs cansat, plou, fa fred... i també els dies de competició. Doncs a un servidor aquest disabte li va tocar patir i molt en el primer segment: la natació.
La natació en general és la part més temuda per la gran majoria de triatletes perquè és la que exigeix més técnica, la més aburrida d'entrenar, i el sol fet de tirar-te a l'aigua entre 100 o 200 persones ja intimida força. Per tant, ha estat la part que més he entrenat per com a mínim estar tranquil que la podria acabar al meu ritme estalviant el màxim d'energies possible pels altres dos segments.
L'estrategia era clara, tirar-se a l'aigua i apretar els primers 100 o 200 metres i després agafar el meu ritmet i nadar el més tranquil possible, ben obert que no se'm mengessin gaire, i a economitzar. Però la realitat va ser molt diferent i no m'extendré en explicar el patiment, l'engoixa, ansietat... que vaig passar. Simplement dir-vos que va ser una de les pitjors experiències que he viscut. Als 100m. el neoprè (primer dia que nadava amb ell al mar i el GRANDÍSSIM error que vaig cometre) em va començar a agobiar i no podia respirar. Horrorós. En conclusió, que no podia fer ni tres braçades seguides i tota la il·lusió de demostrar-te que estàs preparat i que has fet els deures (amb el que costa) se'n va anar.
Però també s'ha de saber patir, i tot i pensar moltes vegades en plegar i que això no estava fet per mi, em vaig enrecordar del que dic sempre i del que faig propaganda: "NO HAY DOLOR!!!". I molt poc a poc, nadant braça i una mica d'esquena per no seguir empassant més aigua (que me'n vaig fer un fart), la meva meta personal (acabar la natació) arribava a la seva fi.
Transició molt i molt lenta per la falta de pràcitca, però sobretot perquè el col·lapse mental després del que havia patit no em deixava per a més. Però allà estaven les veus dels meus que intentaven tranquilitzar-me, i es que em feia molta falta. Tenia el cor com si estigués fent en ple Sprint i era incapaç de baixar les pulsacions. Amb el que l'inici del segment de la bici me'l vaig pendre amb molta calma. Perquè al marge de que era la part que portava més fluixa, el circuit (Ctra. de St. Feliu a Tossa) és exigent de veritat. Començant amb una pujada força llarga. Al final de la pujada psicològicament va anar genial ja que significava un petit respir per intentar buscar millors sensacions. I amb aquestes per fi vaig poder fer els primers adelantaments!!! Començant per tornar els "hachazos" que havia rebut en la primera pujadeta, que em vaig apuntar dorsals. la resta del segment vaig anar fent, però ja patia el gran desgast de la natació que passava factura. La sort era que el que perdia en les pujades per descansar ho guanyava en les baixades gràcies a la meva super FUJI!!! (gràcies Núria per aquest grandíssim regal!!!)
Transició una mica més decent per començar el que és la meva part menys dolenta.
Vaig començar molt fort, per sota de 4min/km que per mi és una bogeria. Però als 500m. ja les cames em van dir que avui no era el dia per flipar-se i que em contentés en anar aguantant un ritme més prudent. Al principi del segement de Running hi havia una part de pujada on vaig fer-la tranquil per després al tornar a l'asfalt agafar un ritme de 4:30 - 4:40 amb el que ja estava més que content i el podia aguantar fins al final.
I final!!! meta i tornar a viure la gran sensació d'acabar un repte. I més aquest que ha estat especial per la natació. Una masterclass que em servirà de molt de cara al futur.
Simplement abans d'acabar, dir-vos que tot i que vaig còrrer sol, no ho vaig estar en cap moment. Moltissimes gràcies!!!
Salut a totes/s!!!
