3,8kms Swim, 180kms Bike i 42,2kms de Run. Aquestes són les distàncies de
les tres disciplines d’un IRONMAN i el que hauré de fer el proper diumenge dia 29 a
Niça si vull la Medalla de Finisher. Realment cadascuna de les 3 disciplines
per separat ja és una animalada i no fa gaire temps ho veia completament
impossible.
I precisament per això he estat entrenant molt els darrers mesos per poder
anar amb les màximes garanties d’acabar i patir el menys possible. I malgrat
pugui semblar mentida, pel que he pogut llegir o sentir de diferents fonts, més
que el dia de la prova, el que realment és dur són tots els mesos de preparació
anteriors.
El passat mes de Novembre vaig tornar a començar a entrenar. Després de fer
2 Halfs per primera vegada, la temporada va ser bastant llarga (Calella al Maig
i Berga al Setembre) i el cos necessitava recuperar bé pel que vindria.
Tot i tornar a començar de nou al Novembre, fins el mes de Febrer em vaig
centrar principalment en el Run. Volia aconseguir dos objectius (sub 40 en 10k
i sub 1:30 en 21k) i serviria perfectament per posar el cos apunt de cara al
Març quan començaria la preparació específica per al IM. També vaig aprofitar per fer una
prova d’esforç amb cara i ulls per estar tots tranquils.
El mes de Març, quan començava la preparació en serio, em va sorprendre
perquè el volum tampoc era per tant. A principis d’abril vaig fer el primer
test aprofitant que tornava a la Vall de Bianya a córrer la Romànic Extrem
(23kms de Muntanya) i vaig anar-hi el dia abans en Bici (155 kms). Portava ja
rodatge amb la bici, però es va fer llarg i molt dur, i crec que va ser el
primer moment que vaig adonar-me del que suposava un IM.
Primer Test superat amb èxit, fet que em va donar moral per encarar el
segon i últim Test: Ironman 70.3 Barcelona. Mateix circuit,
mateix material de competició i 16 min de diferència respecte al temps d’un any
enrere demostraven que els entrenaments estaven donant els seus fruits i que el
increment de volum de les últimes setmanes l’estava assimilant bé. Després, una setmana
de recuperació per encarar les últimes setmanes que sí han estat dures de
veritat.
A falta d’una setmana pel Gran Dia poc més es pot fer per millorar i el
concepte ara és descansar al màxim. Intentar dormir molt i recuperar TOTES les
hores de son perdudes durant el camí per arribar el màxim descansat a la línia de sortida.
El procés és llarg i dur. Molt dur. Ple de moments en que et preguntes si
val la pena realment les hores que s’inverteixen i el sacrifici (no només és
d’esforç, temps i son, si no que els danys colaterals que es causen també els
hem de tenir en compte) que suposa.
Tenint en compte la sensació de viure fatigat tant de temps, perquè
acumulant pallissa rere pallissa i descansant malament no et canses si no que
ja vius fatigat. Recordant els molts mals moments que es viuen de dolor, malestar, la pressió de no complir els entrenaments o
que no surtin com estan previstos... per descomptat que en aquells moments penses
que no val la pena. I dubto molt que ningú que hagi passat pel procés no ho
hagi pensat.
Però en canvi, és un procés que resulta summament enriquidor per diversos
motius:
- - Personalment
t’adones que el terme impossible és molt relatiu quan dia rere dia fas possible
allò que creies impossible no feia tant, i sobretot quan la setmana següent ho
superes i l’altra... Físicament evoluciones, però també ho fas Mentalment quan
no pots més i segueixes (sovint perquès estàs corrent o en bici i per molt que
no puguis i per molt cansat que estiguis, has d’acabar arribant a casa). També és un Procés on inverteixes
moltíssimes hores sol i tens temps de reflexionar tant a nivell esportiu com
no. Amb això aprens a mirar-t’ho tot des d’una perspectiva diferent.
- - A nivell
esportiu no em quedo tant amb la millora, si no amb la gent que he pogut
conèixer. Són moltíssimes hores amb companys que estant patint el mateix,
especialment sobre la bici, i amb els que no sempre parles de triatló (malgrat
una part molt important sí). Molt content de formar part de la Familia TRIENJOY
i la resta de persones amb qui he compartit entrenaments.
- - Però no només d’esport viu el triatló i al
llarg de tot el procés com el proper diumenge a Niça NO estaré sol. Al contrari,
estaré molt ben acompanyat pel meu TEAM SUPPORTER i en això sí que no necessito
cap medalla per saber que sóc el millor. Ja la van liar molt l’any passat a
Calella que fins l’speaker a Meta va comentar “GO NANI GO!!!”. Van tornar a
venir a Berga per veurem patir de nou i no van dubtar en venir a donar-me
suport en aquest dia tan important.
- - Vull destacar
a un company de viatge que malgrat pràcticament no ha corregut mai amb mi sí
que ha estat present en tots els entrenaments invisibles, que són tan importants. Albert
Gardeta, gran fisio i millor amic a qui he odiat en MOLTS moments, però que
m’ha ajudat i no només en l’aspecte físic. M’ha aguantat a horaris inhumans,
dies festius... impagable. Espero algun dia poder tornar-te tants favors.
- - I per
descomptat, en tot aquest procés m’he adonat de quan afortunat sóc. Comentant
durant molts entrenaments tots coincidim en la infinita paciència que tenen les
nostres parelles i que s’estan guanyant el cel. Sense tenir res a veure
pateixen les conseqüències d’aquest Estil de Vida que suposa l’esport de
resistència. Desaparèixer moltes hores, estar present físicament però sent un
vegetal moltes altres hores... i no m’allargaré perquè els que no sapigueu de
què parlo us podeu fer una idea. La meva dona, la Nuria, m’ha donat el més
gran dels suports que es poden donar i constantment. Especialment m’ha ajudat
aquestes darreres setmanes que han costat tant i ha tingut una paciència
infinita tot aquest temps. Simplement i per no allargar-me més vull dir-te que
sense tu no hauria estat possible.
En un IRONMAN poden passar moltes coses. Són molts kms i moltes hores. Per la
meva part ho tornaré a donar tot per assolir aquest repte tan important i quan
passi la línia de meta pensaré en tots vosaltres.
GRÀCIES A TOTS
.JPG)
.JPG)
.JPG)
